Aquesta última crònica tindrà tres parts: celebració del Nadal en la Llar, Romania Europea i les raons d’un adéu.

El Nadal en la Llar.
Tot i que Romania no s’escapa de la febre del consum, en aquestes festes l’aspecte religiós té encara un gran pes. Ortodoxos i catòlics s’uneixen en una celebració en la qual compartim els elements comuns: El Naixement de Jesús, els Reis Mags i el primer màrtir cristià, Esteve. Això sí amb ritus diferents.
Però parlem de la nostra Llar. Els nois esperen amb molta il·lusió aquestes festes i les preparen amb entusiasme. Durant el dinar de Nadal esperen impacients els petits regals que ens hem preparat: nois i germans rebem uns bombons, una agenda i un bolígraf. No tindran res més, però l’alegria és la mateixa. Clar que tampoc tindran el bes dels pares i més tard quan aniran a dormir, no podran amagar una certa tristesa.  Durant els dies previs del Nadal rebem moltes visites: grups de nens que venen a cantar-nos nadales i esperen una taronja, uns caramels o uns pocs leis (moneda del país). I el dia de sant Esteve, tornen a venir per cantar-nos la “Cabra”, un ball escenificat, amb molt color i ben disfressats que sempre té el mateix argument: una cabra que de tants caramels que ha menjat i cansada de ballar agafa un empatx i sembla que es mori; al final sempre apareix un metge que li pega dos clatellots i l’animal es revifa. Els nostres nois també preparen la representació de la “Cabra” i una cantada de nadales en diferents idiomes que ofereixen als veïns que venen per compartir l’alegria dels nois i un “pica-pica”.

Romania Europea.
Aquest cap d’Any passarà a la història: Romania s’integra a Europa! Som europeus, és el crit que se sentia arreu després de les dotze campanades... cotxes, carrers, carreteres, amb banderes europees. Per a ells és un somni. Europa era un somni que els semblava llunya, un objectiu i ara de cop, és com el final feliç d’un conte feliç. Després ja vindran els problemes. Aquesta setmana la televisió feia un monogràfic amb el títol: “Preus europeus, salaris romanesos” i aquesta és la realitat que s’estan trobant veient com els preus es disparen i els sous van a pas de tortuga. Personalment crec que a la llarga per a Romania la integració a Europa serà molt positiva, però de moment els pobres seran més pobres i els rics més rics, la misèria serà més profunda en les zones rurals i la sanitat pública vergonyosa i em quedo curt. Però el govern organitza a Bucarest una festa que, públicament reconegut, ha costat un milió d’euros! A nosaltres el govern ens ajuda amb l’equivalent a mig euro per noi i dia... això sí, ens visiten els governants locals i ens diuen que ho fem molt bé.

Un adéu no volgut.
Deia que era la última crònica. D’aquí a pocs dies torno a Catalunya. La lesió a la columna se m’ha reproduït i amb més força i en aquestes condicions limitades no puc seguir aquí. Em dol deixar aquest país que he après a estimar; estimar la seva gent, el seu paisatge, les seves necessitats. Em dol deixar una missió que és molt significativa en la manera de ser lasal·lià. Em dol deixar uns nois que tantes vegades han cercat les meves mans perquè tenen la necessitat de sentir-se estimats. Em dol ser, potser per alguns d’ells, una frustració més, un més del 400 cops que reben en aquesta vida. Temo el moment de dir-los adéu, no sé si sabre acomiadar-me. De moment aniré a Barcelona per fer-me visitar pels metges i després els superiors ja em diran on puc anar. Gràcies per llegir aquestes cròniques i ja sabeu que com sempre podeu escriure’m a: cescferre@sallecat.org encara que ara estaré més a prop.