Quan escric aquesta crònica fa estona que està nevant. És la primera nevada i no deixarà rastre, però és l’avís de les que arribaran en aquest inici del llarg hivern de Moldàvia. Hem deixat enrera l’estiu, molt plujós i una tardor magnífica i llarga en la qual les pluges i un temps càlid i suau han permès que la natura dibuixés els roigs i daurats de les fulles que moriran i endomassaran els nostres boscos com si fessin un llit on acollir la neu que vindrà.

Amb la tardor arriba la festa major d’Iasi, la Parascheava, una verge ortodoxa que és venerada en la Catedral Metropolitana. És una mena de barreja entre una festa pagana i un esclat de religiositat. Certament en aquestes festes hi ha tots els elements dels que coneixem a casa nostra: la fira, les parades de menjar amb olor d’oli embafador, les d’artesania i fins i tot un lleó amb posat d’avorrit que es deixa acaronar i agafar pel coll i fotografiar-se si li pagues mig euro al seu propietari. En aquest mercat destaquen la gran quantitat de parades de jaquetes, abrics  i barrets de pell molt necessaris per aguantar el fred que vindrà.

L’aspecte religiós de la festa és certament impressionant. És un pelegrinatge que congrega a la ciutat prop d’un milió de pelegrins (la ciutat té prop de 400.000 habitants) que omplen els carrers i fins i tot l’exèrcit munta campaments per acollir els qui venen amb pocs recursos només empesos per venerar la santa i besar-li els peus del seu cos momificat. Tres dies de grans cues on pots trobar barrejades cares de pagesos prims i amb la pell gastada i la dels més rics ufanosos i grassos. Amb el bon temps que feia era un goig passejar pels carrers tallats al tràfic, i sentir-se segur entre bonhomia i la tranquil·litat de la gent d’aquest país.

A la nostra Llar el curs també ha començat amb l’adéu a cinc dels nois que han complert els 18 anys i han de començar a viure per ells mateixos i la benvinguda dels nous. Als primers els costa marxar i fer front a la vida, o sigui que no passa dia que un o un altre passa per aquí per saludar-nos i, de passada, si els convides (que ho fem) menjar calent cosa que no poden fer cada dia per ells mateixos; és molt dur per a ells aquest primer pas i per nosaltres una mena de pes al cor pensant que potser podríem fer més per ells. Els nous arriben amb moltes carències. En la seva cara es reflecteix la gana que han passat. Són més petits i prims del que correspon a la seva edat i cal afanyar-se a alimentar-los bé perquè es recuperin i buscar roba perquè venen amb la que porten posada. Però potser el que corprèn més és que dos dels quatre que han arribat, amb 13 i 14 anys encara no han estat escolaritzats i han començat ara amb classes especials i fent el primer curs de primària. Aquí amb ells tenim molta feina per fer. Per sort ells hi posen molta bona voluntat i ganes d’integrar-se. Aquests són alguns dels pobres de la terra i possiblement dels que estan més a prop del Regne de Déu. viure amb ells és també una manera d’anar descobrint aquest Regne. Que tingueu un bon hivern. I ja ho sabeu podeu escriure’m a: cescferre@sallecat.org.