Primer dimecres de juny, nou del matí, després d’unes intenses setmanes d’exàmens, era un dia molt esperat pels alumnes de 3er ESO de la Salle ja que, per fi, podrien oblidar els llibres per sortir de convivències. Quan portàvem una estona d’autobús vam arribar a Ripoll, una passejada pels carrers del poble i una visita al monestir romànic. Al migdia vam arribar a Planoles, a l’alberg en el qual dormiríem. Després de dinar i amb les maletes ja desfetes vam anar a patinar (o com a mínim... intentar-ho) sobre gel a Puigcerdà on, qui més qui menys, va patir alguna relliscada i alguns van patir alguna cosa més, un bon ensurt. Vam tornar a l’alberg i vam anar a sopar (sens dubte merescut). Al vespre, una mica de relax a ritme de guitarra (amb representació inclosa) mentre que els més fredolics s’aclucaven als sofàs.
El dijous es va llevar matiner ja que la Vall de Núria i sobretot el tren que ens hi havia de dur no esperaven. Després d’un esmorzar que vam prendre encara ben adormits vam pujar al tren i, en arribar a Ribes de Freser, amb una espera digna d’aeroport, vam pujar al cremallera. En arribar a la Vall, el fred i unes gotes de pluja van fer que alguns es penedissin de no haver carregat amb els incòmodes abrics. A l’hora de tornar, les cares de cansament eren les més generalitzades i alguns privilegiats van aconseguir fer una becaina. En ben sopat, la gent corria per trobar lloc a la dutxa (amb alguna que altra internada en habitacions per demanar colònia): l’hora de la discoteca s’apropava i en començar a sonar la música els nois i sobretot les noies es van moure de valent per fer més divertida la nit. Quan la discoteca va acabar, el llit va ser l’aliat de tots aquells que no havien pogut fer la migdiada al tren i van dormir tant de temps com van poder ja que, l’endemà, com era d’esperar, va arribar puntual el sempre desagradable crit dels professors per llevar-nos, aquesta vegada, amb l’afegit de: “prepareu les maletes!”. Les convivències s’estaven acabant i havíem de tornar a Manresa. Vam passar un últim matí tranquil en el qual vam aprofitar l’alberg i el poble de Planoles per explicar-nos les poques coses que ens quedaven pendents de xerrar. Ben dinat, l’autobús ens esperava per tornar-nos a casa i, en arribar, els pares i mares ens recollien enyorats (o potser no?).
Josep González