Premis Bages Juvenils de Literatura 2001 Finalista en la categoria de poesia per a joves de 16 a 20 anys. Sira Coll i Capella     Pell de préssec “T’he estimat perquè el desig de tu era més fort que qualsevol felicitat.” Oceà, Alesandro Baricco  a. Avui, com cada nit, acariciaré tecles de marbre. Al cel, un pentagrama de coloms de paper i als dits, la música que em neix de tu i m’emplena el cos d’alcohol i em tensa els llavis. Crearé,  fonent a cops de pedal aquest gel que crispa l’aire. Naufragaré, dominant amb mà ferma aquest ressò que em parla de tu i n’omple la cambra... Aquesta nit obriré melodies, una rere l’altra, escapçant i tallant, amb dits de cristall, les venes que et contenen i t’ofeguen la veu. Sang que brolla en silenci, pinzellades de record i flaire de somni. b. Als ulls, les restes de la nit, que a grumolls de xocolata amarga i de colors intensos s’escampen per la pell, traçant arreu tot el poc que em queda de tu: tot el poc de viu que queda en mi. I a les parpelles, la tinta que se m’escorre galta vall, tot senyalant-me. Acariciant-me. Marcant aquell instant al compàs d’una llàgrima que es nega a plorar. Cremor als ulls. Foc que reneix, encetant-nos de nou, i lletres prenyades de desig que vessen sobre un paper en blanc. c. La solitud és estar envoltat de persones menys d’aquella que et fa falta... que m’ho dic i m’ho repeteixo tot somniant-te entre els vitralls de vi que ens construeixen la nit. La solitud... i el degoteig agredolç d’uns llavis que arrelen cada cop més endins, incitant l’escuma del desig. Les teves mans. El teu somriure. La teva pell. Tresors que s’evaporen deixant rere seu l’empremta de sal que sempre havia somniat. Plou i et penso i m’esgarrifo. Que ningú emprengui aquest instant perquè els ulls se’m banyen d’alcohol. Plena de tu,  esperant el primer raig de llum. d. Capgiro, expectant, totes i cadascuna de les despulles que emergeixen del fons del meu pit. Esgarrapant les sobralles de temps passats. Nostres. Cercant quelcom, enriolada, per entre aquest feix de fulles que cobreix la ciutat. Assetjant-te amb la mirada. Respirant-te. Dibuixant-te d’ocres amb dits de vent. e. Arrencaré amb les meves mans aquesta terra i si cal vessaré el mar pertot, humitejant, camps a través,  les espigues seques que em separen de tu. Capgiraré el tot d’un tot per saber-te amb mi, vora la sorra, sempre a l’extrem del nostre propi límit, a l’extrem d’un sospir que delira efervescent i enfebrat. I encendré la poncella que reposa als teus llavis. Lentament. Pètal a pètal. Escampant vida en vermell. f. Petiteses plenes de tu que creixen del no res per consumir-s’hi i s’arrapen a la pell de mitjanit... En un país llunyà, sense nom, mots morts a peu de via i un joc de mirades que s’encreuen i es dissolen dins d’un destí que put a realitat. És incerta la melodia que transpira a les meves mans,  tal com ho era, aleshores, el teu somriure,  ofegat pel so buit d’una andana de tren. Pintant amb els colors les olors d’aquest instant, vius i mors en cada una de les meves intimitats. g. Glops de sol ixent i tramuntana s’han vinclat dins la meva pell. A les dents tan sols hi porto aquell salobre que tu, jugant, hi vas deixar. S’han cremat ja cinquanta llunes des que ens vam estimar i cinquanta pensaments més, còmplices d’aquella nostra nau sense amarrar. I ara me’ls miro. Les miro. Em miro. Amb regust de tu a les mans. Amb la tòrrida cremor de la fosca clavada al fons de les parpelles. La nit i jo. Jo de nit. La nit dins meu. I en el més profund de l’espiral d’aquest instant, un sabor genuí. Especial D’aquell amor ja només se n’escorren regalims de préssec. Abans verd, àcid i estimulant. Ara, madur, lilós i feixuc. De pell suau. Estriada.